L'infravaloració

I ara, el torn dels grans oblidats:

- Charles Windsor i la mare que el va parir
- La ràdio
- Els llibres en format paper
- Els empresaris, veritable motor d’un país
- Charly Rexach
- Els professionals qualificats que aporten un plus a les empreses, i que hi dediquen els millors anys de les seves vides, com diria aquell…
- Els alemanys, els escandinaus, els canadencs i els sud-coreans
- Rudolf Diesel
- Qualsevol treballador amb ganes de prosperar dins el món empresarial, que ha de tenir estudis post-llicenciatura i parlar una o més llengües extrangeres
- La tecnologia britànica, i en general, tot el que vingui dels britànics
- Madrid
- Els catalanistes de dretes
- Aviat més..

L'estètica i la sobrevaloració (II)

Ni jo mateix me’n sé avenir d’aquesta allau d’idees que m’envaeix. Serà les ganes de fer-ho bé? Molt probablement. Com a continuació a l’entrada precedent, em vull permetre la llicència de llistar una sèrie de persones, objectes, idees o conceptes que crec estan sobrevalorats. En molts dels casos ho dic sense coneixement de causa, només a partir d’una percepció apriorística. En d’altres sí. Com se sol dir, no hi estan tots els que ho són, però si ho són tots els que hi estan. Que no s’hi enfadi ningú, és només una opinió personal:

- Praga
- La Sagrada Família de Gaudí
- El bacallà en qualsevol de les seves preparacions
- Custo Barcelona i Antonio Miró, agafats de la mà
- Joan Manuel Serrat i Raimon, també agafats de la mà i a una guitarra
- El Toyota Prius i en general qualsevol vehícle híbrid
- Johan Cruyff agafat al seu diccionari
- El brownie de xocolata
- Els Opel vestits de Saab a preu de BMW
- Antoni Tàpies, els seus mitjons foradats i els seus gargots
- L’ecologisme per quedar bé
- L’enologia de sopar de dissabte al vespre
- Els bourgeois-bohemians
- Els Rolls-Royce
- Els purès de verdures
- Els vols amb companyies aèries low-cost
- La democratització del turisme, del golf i l’esquí
- Joan Carles I
- Lady Diana Spencer
- La ciutat de Barcelona
- Els catalanistes d'esquerres
- Cuba i tot allò que tingui a veure amb el comunisme més ranci, però que queda tant bé
- La pulsera Power Balance
- Dan Brown i les seves novel·les mediàtiques
- Harry Potter
- El Senyor dels Anells
- Els Mini a preu de BMW però amb tecnologia Citroën
- Pasqual Maragall
- Els horaris laborals espanyols, que ens converteixen en un dels països menys productius i pobres de la UE, i també més desgraciats per no poder gaudir d’un dels millors climes del món
- Javier Cercas i els seus llibres autofel•latoris
- El Red Bull
- L’esport en general, quan tothom sap que en excés, és perjudicial per la salut
- Els videojocs
- La televisió
- L’Ipad (que no l’Ipod)
- Els professionals no qualificats que no aporten res i cobren molt, i segons ells, sense els quals les empreses no podrien subsistir
- Els discs de vinil
- Els SUVs i en general tots els que els condueixen
- More to come...

L'estètica i la sobrevaloració (I)

L’estètica no és un concepte modern, encara que molts ho vulguin veure així. Ja els sofistes deien que el que és bell és el que produeix plaer a través de la vista i l’oïda. Plató anà més enllà amb la seva idea d’estètica. Que quelcom sembli bell no vol dir que ho sigui. La bellesa és una idea, fruit d’un cosmos ordenat. Bé, més o menys. A aquestes alçades la meva filosofia està una mica oxidada.

Hi ha uns certs convencionalismes a l’hora de qualificar quelcom com a bell, o estètic, en el sentit més modern del terme. Qui s’atrevirà a negar l’estètica del David de Miquel Àngel? Segons els experts, l’escultura més perfecta mai feta. Alguns s’hi queden embadalits durant força estona fins que els vigilants de la Galleria dell’Accademia els fan circular. D’altres passaran de llarg. D’altres diran que se l’imaginaven més gran. Molts no saben ni que existeix. Què dir del Naixement de Venus de Botticelli? No m’atreveixo a dir un lloc millor per exposar-la que la Galleria degli Uffizi. Com abans, una obra que no passa desapercebuda. O per desgràcia, moltes vegades sí. Val la pena veure-la. Ho recomano. No vull donar una falsa imatge d’erudit que no sóc. Ans al contrari. Ni ho he estat mai ni m’hi considero.

L’estètica tal com la coneixem avui en dia i en contraposició del concepte platònic, és absolutament subjectiva. Com a exemples, els anteriors. Però hi ha molts llocs, objectes, idees, conceptes, que estan absolutament sobrevalorats. Quan hom parla de Venècia, difícilment algú podrà rebatre la seva singularitat. D’altres diran que està ple de mosquits i que put. D’altres ho tindran com un referent romàntic, i que tant hi fan els insectes com la calor. I quanta més en faci millor, de calor. Està sobrevalorat Venècia? No ho sé perquè no hi he estat mai, però sí puc dir que Praga si ho està. No cal més d’un parell de dies adonar-te que és la capital europea de la misèria, de la brutícia i del comerç del sexe. És una ciutat curiosa? Home, sí. Però no n’hi ha per tant. Quan ho dic tothom em diu que no hi està d’acord. Em sembla molt bé, però seguiré pensant el mateix: No em va fer ni fred ni calor, i a més hi vaig pasar pànic. Bé sí. Calor també. Una calor horrorosa, la pitjor que he passat mai. Pànic i calor, una mala combinació.


Què més està sobrevalorat? El Temple de La Sagrada Família, per exemple. I això sí que és controvertit! Qui gosa posar-s’hi en contra? Poca gent. I els que ho diuen són titllats de poc més que d’heretges i fins i tot d’antipatriotes. Però val a dir que no tothom pateix perquè el túnel del carrer Mallorca la pugui fer trontollar… Mireu-la atentament: cada façana té un estil diferent (possiblement molt lluny del que Gaudí mai va planejar), i honestament, jo no li veig cap gràcia. Potser les seves formes capricioses i arrodonides, potser la seva assimetria. No ho sé. Crec que hi ha edificis més ben aconseguits. Menys cridaners però més ben reblats. Pedra que s’esquerda, xiscles japonesos, un mite que cau. Cau, perquè no hi ha per on agafar-la. Tren d’Alta Velocitat amb cents anys de retard…

Al·legoria de la buidor

Després d'un llarg parèntesi, dono per inaugurada la temporada 2010 de "postejos" en aquest bloc. És de justícia reconèixer que la mandra és l'excusa perfecta per postposar-ho. Mai es troba el moment, ja sigui per manca de temps o per manca d'inspiració. I no es tracta d'escassedat d'idees. Al contrari. Cada dia rebem multitud d'inputs que bé mereixerien quatre ratlles. Ni que sigui per a que no caiguin a l'oblit. A mode de síntesi, i sí, a mode d'excusa, aquesta és la raó per la qual han transcorregut una pila de mesos sense fer massa cas al bloc.

Malgrat reconèixer que l'informació ens aclapara dia rera dia, és ben conegut el pànic que experimenten els escriptors, columnistes o periodistes quan s'enfronten a un foli blanc i immaculat, sense cap taca de tinta. Aquesta seria l'imatge de la qual sempre parlen quan volen transmetre que dur és començar a crear, a plasmar una opinió, una història, un pensament, ja sigui real, inventat o directament copiat.

Avui en dia, tret de quatre exemples comptats, ja ningún s'enfronta a cap foli en blanc. No perquè no existeixin, sinó perquè gairebé tothom que es dedica a posar lletres les unes al costat de les altres amb la finalitat de dir alguna cosa amb sentit, ho fa enfrontant-se a un editor de textos. Menys romàntic, però més pràctic, i perquè no, més ecològic. Segur que tots tenim al cap l'imatge de l'escriptor amb la paperera curulla d'esborranys d'idees que no han passat el mínim control de qualitat desitjable. Gràcies, senyor Word.

Em sento identificat amb aquest pànic a la buidor, al no saber què dir, a dir coses buides, sense sentit i que no aportin res. No tinc cap intenció d'aportar res nou, només quatre idees o pensaments, però almenys que siguin consistents i amb un cert fons. Però, i aquí rau el problema, de què parlar? Del temps, de política, d'esports, de feina (ui no!), dels veïns, dels amics...? De trivialitats? De converses d'ascensor? No ho sé. Ara per ara, em sento incapaç de trobar cap tema per omplir aquest espai. Però calla... Ja porto unes quantes línies, no? Sobre quin tema? Cap en concret. Però com aquell qui no vol la cosa, ja hi ha una altra entrada al bloc. Perdó per la traducció matussera, peró... "suma i segueix".

Les vacances i la feina

Ja fa gairebé un mes des de la darrera entrada. Pràcticament 30 dies. Moltes hores de no fer res (o de fer molt, depèn de com es miri). Trobava a faltar una mica el bloc i m'he dit: "Què coi, ja és prou hora"... I malgrat les limitacions tècniques que m'envolten, aquí estic de nou. Ja està bé de fer vacances!

Abans d'entrar en matèria és de justícia reconèixer que m'he valgut d'una font d'inspiració (com gairebé sempre, per cert) per redactar aquesta entrada. L'he trobat en una entrevista a la contraportada del diari AVUI, apareguda un dels molts radiants dies d'aquest mes d'agost.

La cita d'aquesta persona no té desperdici: "Les vacances són per a la gent a qui no li agrada la seva feina; abans no en feia i ara les faig pels meus fills." Si no és exactament així, s'hi assembla.

A priori se m'acuden uns quantes sentències a tall d'exemple:

-"El menjar és per la gent que té gana; jo abans no menjava i ara menjo pels meus fills."

-"La roba és per la gent que té fred; jo abans anava sense roba i ara en porto pels meus fills."

-"La llum és per la gent que no s'hi veu; jo abans no la utilitzava i ara ho faig pels meus fills."

Ja sé que potser es tracta d'uns exemples una mica extrems, i a l'ensems un xic matussers, però per posar de manifest el calibre de la ximpleria són perfectament vàlids, almenys per mi.

Sé perfectament què ha volgut dir la persona que ha parit aquesta sentència: que se sent tant a gust treballant, que si per ella fós, no faria mai vacances. I més tractant-se d'un/a polític/a, que ha de guanyar-se els vots dels seus electors (N.A: Sense que serveixi de precedent, i sense ànims d'il·lustrar una manera de veure el món esquerranosa i políticament correcta, no vull fer distinció explícita del gènere de l'autor de la sentència; en cap moment pretenc quedar millor o pitjor amb segons qui), que potser valoraran molt positivament la seva dedicació exhaustiva a la feina.

És que no fan vacances els seus electors? És que no està ben vist gaudir d'uns dies de relax després d'un dur any de treball? Em sorprèn enormement que no vulgui decebre els seus potencials seguidors, tenint present que de forma global podríem parlar dels següents estereotips: els empresaris (tant siguin petits, mitjans o grans, em penso que n'hi ha pocs d'esquerres), els professionals liberals amb més que menys sentit comú, els assalariats d'alt nivell, les seves dones tenyides de ros que parlen amb una espardenya a la boca, duen els seus fills a escoles d'alt standing en immensos totterrenys horteres últim model -fent la circulació un xic més difícil encara- o en cotxes suecs familiars, i sovintegen gimnassos exclusius mentre els seus marits (els del davant) guanyen uns quants calers per a que elles se'ls puguin gastar, i de forma genèrica i per no divagar més, tothom que visqui més amunt de la Diagonal. Deixeu-me dir que llevat aquestes dones rosses, la resta dels que he anomenat són els que veritablement sustenten aquest país, però aquest és un altre tema, i ja en parlarem un altre dia.

Tothom, i qui ho negui menteix, necessita reposar de tant en tant. Estic d'acord que hi haurà qui amb dues setmanes en té prou; hi haurà altres persones que amb tres, i moltes altres entre les quals m'incloc, que ni amb quatre en tenen prou. Haig de reconèixer que al capdevall i com tot, per molt bé que t'ho estiguis passant, te n'afartes. De tot! I de les vacances també. I a la llarga tots tenim, ni que sigui una mica, ganes de tornar a treballar i enfrontar-nos a les misèries quotidianes pròpies dels que no hem nascut rics i hem de treballar, amb més o menys glamur, d'alguna cosa o altra per rebre una nòmina a finals de mes. Perdó, ja estic divagant.

Ara la pregunta que cal formular-se és la següent: A qui vol enganyar aquesta persona? Què pretén? Fer creure que és sobrehumana? Que no dorm, potser? Que no va al cinema de tant en tant, o llegeix un llibre? Tampoc té temps per fotre un clau? Per a això sí, que per alguna cosa té fills... (biològics, I guess). Que ens hem de creure que està treballant les vint-i-quatre hores del dia? Ni el més tanoca dels seus seus votants s'ho pensa, així que la darrera pregunta és òbvia: Què es pensa? Que som burros o què?

Tips and bits. Frases lapidàries. British, of course.

No m'atribuiré res que no sigui meu, però crec que és innegable que aquestes frases han de quedar a algun lloc. Gràcies James May, Richard Hammond i Jeremy Clarkson per aportar una mica de llum:

- "Estic en un Daytona i porto ulleres de sol, així que estic absolutament bé" - Hammond

- "Puc dir que tu sembles un cowboy gai i tu un terrorista gai?" - May

- "Diuen que el Viper és més civilitzat. Més civilitzat que què? Que un accident d'avió? - Clarkson

- "Els Audi estan fets majoritàriament per als venedors alemanys de ciment" - Clarkson

- "Les corves són tant estranyes pels americans com un àpat petit o un President que sap letrejar. Els cotxes americans fugen i ploren quan en veuen una" - Hammond

- "França només existeix per arribar a Itàlia" - May

- "Podries enganxar un emblema de BMW a un gat mort i la gent encara el compraria" - Hammond

- "El Porsche Cayenne té el sex-appeal d'un camell amb gingivitis" - Clarkson

- "Tothom es posa amb la Camilla perquè s'acosta als 60. I què? La Diana s'acostava als 120 quan entrava dins el túnel!" - Clarkson

- "Permís per dir: Oh, merda" - May

Tips and bits. Quanta raó.

No fa gaire m'he trobat amb això per la xarxa:

...i diuen: "La cosa més espectacular que s'ha inventat mai. En comparació, el Transbordador Espacial sembla una porqueria."

Estic absolutament d'acord. 

Frase lapidària

Conclusió d'un físic: Ja que la velocitat de la llum és major que la del so, hi ha persones que semblen brillants abans de que sentim les tonteries que diuen.

Hi ha una altra variant d'aquesta idea, i que subscric plenament: És millor tenir la boca tancada i semblar idiota, que obrir-la i confirmar-ho.

La saviesa popular ja disposa d'una frase feta per a plasmar aquesta idea: Per la boca mor el peix. Quanta raó. 

La gastronomia dels que tot ho saben

Sentia per la ràdio parlar d'un cèlebre personatge que ja no es troba entre nosaltres, i que sempre serà recordat per la seva afició a la bona taula. No se'l recorda massa per la seva literatura, que és el que realment perdura en el temps. No. Se'l recorda per la seva afició a omplir el pap, i de quina manera, però això és un altre tema, i ja en parlarem un altre dia.

Resulta que aquest bon home (això de bo suposo que ho devia ser, però se sol posar encara que no ho hagués estat) era el que es coneix com un "gurmet". I habitualment s'anomena gurmets a aquelles persones que els agrada alimentar-se bé, amb les menges més sel·lectes, i si pot ser en un restaurant car, millor que millor. La pregunta que fa anys que em rosega és la següent: a cas hi ha algú que li agrada menjar malament? O realment podem dividir la gent entre els que els agrada ingerir aliments de qualitat i els que els agrada menjar merda? Heu sentit mai dir d'algú "no, és que jo em foto els fems de les vaques del poble", o bé "jo m'alimento de les deixalles del meu veí; això sí, les orgàniques eh? el plàstic i el paper em costen de passar"... Home!

Aquí pretenen aixecar la camisa quan parlen del gurmet X, o del sibarita Z? Que no som gurmets la resta? Que no ens agrada gastar-nos els calers de tant en tant en un bon restaurant? No.

Sembla que els que no som anomenats gurmets, mengem directament de terra i amb les mans, i mai, però mai, ens agrada fotre'ns una mariscada i una copa de xampany. Perquè s'ha de veure xampany. El cava és pels que no tenen paladar. I jo en tinc.

Hi ha qui es pensa que en sap molt, i no en té ni idea

A voltes et trobes amb persones que no saben fer el que es diu vulgarment, "la o amb un canuto", però que van fent per la vida amb la magnanimitat d'aquell que tot ho sap (o es pensa que ho sap).

De fet, a tots ens agradaria saber moltes coses. O potser no. Hi ha qui diu que ja li està bé saber el que sap, i que saber més coses només et porta maldecaps. Qui sap. Potser aquestes persones tenen raó, i són d'aquell tipus d'individus que potser també creuen tenir la veritat absoluta.

De tant en tant ens creuem amb gent que amb aquest excés de coneixement extraordinari pot posar en perill la vida dels que els envolten.

Actualment és força senzill trobar-se amb "quitxalla" que fa poc que tenen la llicència de conduir, i creuen ser un pilot de Gran Premi. Com és ben sabut, calen molts anys perquè la gent anomenada "del carrer", pugui tenir una certa perícia automobilística. Quan es sumen tots aquests factors d'ignorància, en el sentit més ampli del mot, ens podem trobar amb una bomba de rellotgeria que ens esclati directament als morros. I sinó, que li preguntin al macarra que per poc no fa una crêpe dels meus amics i jo mateix, mentre feia una exhibició de pilotatge en una dels milers de rotondes que darrerament innunden les carreteres catalanes. Si li volem trobar una rerafons divertit, penseu en la cara que devia quedar-se-li al xicot quan el senyal de trànsit de la rotonda li va passar a pocs centímetres del paraxocs davanter del seu vehicle.

Ja se sap. La teórica tothom la sap, però la pràctica... a vegades falten mans i unes quantes sinapsis entre neurones; ni que sigui per no fer mal als demés. De Sr. Lobo només n'hi ha un, i es troba força lluny d'aquí.

Inici d'emissions. Provant, provant...

El que ha començat com una broma entre amics, s'ha materialitzat en aquest bloc. Bé, materialitzat per dir-ho d'una forma... Perquè ja se sap que a la xarxa mai res és real. O hi ha qui ho posa en dubte? Qui no ha dubtat de si mai li prendrien el pèl per internet? Qui no coneix aquell que sempre diu: "Jo donar les meves dades per internet? Si home!"
I potser tenen raó, i els que deixem anar els nostres números de targeta de crèdit, les nostres dades personals, fotografies (heu sentit mai allò de la web 2.0?), pensaments, correus, esperances...
Hi ha vegades que aquestes es converteixen en realitat i obtenim el que esperàvem: la nostra compra a eBay, un correu electrònic que esperem, fins i tot una convocatòria per quedar en un sopar. En fi, podríem posar infinitat d'exemples.
Però anem al que anàvem... Ah sí! El naixement del bloc. Doncs això que us deia. Ha començat com una conyeta, i un recordatori que ens fa riure quan tenim ja la mandíbul·la predisposada a fer-ho. "Recordes el que va dir aquell? Sí home! Que la teórica..." I ja la tens aquí, i tota la concurrència trencant-se el pit, i quedant com a rerefons les frases lapidàries d'aquells que es fan dir "estudiosos", i que sempre tenen la sort de tenir la veritat absoluta.
Quina sort poder tenir aquest do. Tot allò que dius va a missa! Estàs desaprofitat home! Què hi fas aquí, podent estar donant classes a l'Universitat?

En fi, ja anireu sabent més de tot això si us agrada aquest bloc. I us convido a que hi participeu de bon grat.