Les vacances i la feina

Ja fa gairebé un mes des de la darrera entrada. Pràcticament 30 dies. Moltes hores de no fer res (o de fer molt, depèn de com es miri). Trobava a faltar una mica el bloc i m'he dit: "Què coi, ja és prou hora"... I malgrat les limitacions tècniques que m'envolten, aquí estic de nou. Ja està bé de fer vacances!

Abans d'entrar en matèria és de justícia reconèixer que m'he valgut d'una font d'inspiració (com gairebé sempre, per cert) per redactar aquesta entrada. L'he trobat en una entrevista a la contraportada del diari AVUI, apareguda un dels molts radiants dies d'aquest mes d'agost.

La cita d'aquesta persona no té desperdici: "Les vacances són per a la gent a qui no li agrada la seva feina; abans no en feia i ara les faig pels meus fills." Si no és exactament així, s'hi assembla.

A priori se m'acuden uns quantes sentències a tall d'exemple:

-"El menjar és per la gent que té gana; jo abans no menjava i ara menjo pels meus fills."

-"La roba és per la gent que té fred; jo abans anava sense roba i ara en porto pels meus fills."

-"La llum és per la gent que no s'hi veu; jo abans no la utilitzava i ara ho faig pels meus fills."

Ja sé que potser es tracta d'uns exemples una mica extrems, i a l'ensems un xic matussers, però per posar de manifest el calibre de la ximpleria són perfectament vàlids, almenys per mi.

Sé perfectament què ha volgut dir la persona que ha parit aquesta sentència: que se sent tant a gust treballant, que si per ella fós, no faria mai vacances. I més tractant-se d'un/a polític/a, que ha de guanyar-se els vots dels seus electors (N.A: Sense que serveixi de precedent, i sense ànims d'il·lustrar una manera de veure el món esquerranosa i políticament correcta, no vull fer distinció explícita del gènere de l'autor de la sentència; en cap moment pretenc quedar millor o pitjor amb segons qui), que potser valoraran molt positivament la seva dedicació exhaustiva a la feina.

És que no fan vacances els seus electors? És que no està ben vist gaudir d'uns dies de relax després d'un dur any de treball? Em sorprèn enormement que no vulgui decebre els seus potencials seguidors, tenint present que de forma global podríem parlar dels següents estereotips: els empresaris (tant siguin petits, mitjans o grans, em penso que n'hi ha pocs d'esquerres), els professionals liberals amb més que menys sentit comú, els assalariats d'alt nivell, les seves dones tenyides de ros que parlen amb una espardenya a la boca, duen els seus fills a escoles d'alt standing en immensos totterrenys horteres últim model -fent la circulació un xic més difícil encara- o en cotxes suecs familiars, i sovintegen gimnassos exclusius mentre els seus marits (els del davant) guanyen uns quants calers per a que elles se'ls puguin gastar, i de forma genèrica i per no divagar més, tothom que visqui més amunt de la Diagonal. Deixeu-me dir que llevat aquestes dones rosses, la resta dels que he anomenat són els que veritablement sustenten aquest país, però aquest és un altre tema, i ja en parlarem un altre dia.

Tothom, i qui ho negui menteix, necessita reposar de tant en tant. Estic d'acord que hi haurà qui amb dues setmanes en té prou; hi haurà altres persones que amb tres, i moltes altres entre les quals m'incloc, que ni amb quatre en tenen prou. Haig de reconèixer que al capdevall i com tot, per molt bé que t'ho estiguis passant, te n'afartes. De tot! I de les vacances també. I a la llarga tots tenim, ni que sigui una mica, ganes de tornar a treballar i enfrontar-nos a les misèries quotidianes pròpies dels que no hem nascut rics i hem de treballar, amb més o menys glamur, d'alguna cosa o altra per rebre una nòmina a finals de mes. Perdó, ja estic divagant.

Ara la pregunta que cal formular-se és la següent: A qui vol enganyar aquesta persona? Què pretén? Fer creure que és sobrehumana? Que no dorm, potser? Que no va al cinema de tant en tant, o llegeix un llibre? Tampoc té temps per fotre un clau? Per a això sí, que per alguna cosa té fills... (biològics, I guess). Que ens hem de creure que està treballant les vint-i-quatre hores del dia? Ni el més tanoca dels seus seus votants s'ho pensa, així que la darrera pregunta és òbvia: Què es pensa? Que som burros o què?