L'infravaloració

I ara, el torn dels grans oblidats:

- Charles Windsor i la mare que el va parir
- La ràdio
- Els llibres en format paper
- Els empresaris, veritable motor d’un país
- Charly Rexach
- Els professionals qualificats que aporten un plus a les empreses, i que hi dediquen els millors anys de les seves vides, com diria aquell…
- Els alemanys, els escandinaus, els canadencs i els sud-coreans
- Rudolf Diesel
- Qualsevol treballador amb ganes de prosperar dins el món empresarial, que ha de tenir estudis post-llicenciatura i parlar una o més llengües extrangeres
- La tecnologia britànica, i en general, tot el que vingui dels britànics
- Madrid
- Els catalanistes de dretes
- Aviat més..

L'estètica i la sobrevaloració (II)

Ni jo mateix me’n sé avenir d’aquesta allau d’idees que m’envaeix. Serà les ganes de fer-ho bé? Molt probablement. Com a continuació a l’entrada precedent, em vull permetre la llicència de llistar una sèrie de persones, objectes, idees o conceptes que crec estan sobrevalorats. En molts dels casos ho dic sense coneixement de causa, només a partir d’una percepció apriorística. En d’altres sí. Com se sol dir, no hi estan tots els que ho són, però si ho són tots els que hi estan. Que no s’hi enfadi ningú, és només una opinió personal:

- Praga
- La Sagrada Família de Gaudí
- El bacallà en qualsevol de les seves preparacions
- Custo Barcelona i Antonio Miró, agafats de la mà
- Joan Manuel Serrat i Raimon, també agafats de la mà i a una guitarra
- El Toyota Prius i en general qualsevol vehícle híbrid
- Johan Cruyff agafat al seu diccionari
- El brownie de xocolata
- Els Opel vestits de Saab a preu de BMW
- Antoni Tàpies, els seus mitjons foradats i els seus gargots
- L’ecologisme per quedar bé
- L’enologia de sopar de dissabte al vespre
- Els bourgeois-bohemians
- Els Rolls-Royce
- Els purès de verdures
- Els vols amb companyies aèries low-cost
- La democratització del turisme, del golf i l’esquí
- Joan Carles I
- Lady Diana Spencer
- La ciutat de Barcelona
- Els catalanistes d'esquerres
- Cuba i tot allò que tingui a veure amb el comunisme més ranci, però que queda tant bé
- La pulsera Power Balance
- Dan Brown i les seves novel·les mediàtiques
- Harry Potter
- El Senyor dels Anells
- Els Mini a preu de BMW però amb tecnologia Citroën
- Pasqual Maragall
- Els horaris laborals espanyols, que ens converteixen en un dels països menys productius i pobres de la UE, i també més desgraciats per no poder gaudir d’un dels millors climes del món
- Javier Cercas i els seus llibres autofel•latoris
- El Red Bull
- L’esport en general, quan tothom sap que en excés, és perjudicial per la salut
- Els videojocs
- La televisió
- L’Ipad (que no l’Ipod)
- Els professionals no qualificats que no aporten res i cobren molt, i segons ells, sense els quals les empreses no podrien subsistir
- Els discs de vinil
- Els SUVs i en general tots els que els condueixen
- More to come...

L'estètica i la sobrevaloració (I)

L’estètica no és un concepte modern, encara que molts ho vulguin veure així. Ja els sofistes deien que el que és bell és el que produeix plaer a través de la vista i l’oïda. Plató anà més enllà amb la seva idea d’estètica. Que quelcom sembli bell no vol dir que ho sigui. La bellesa és una idea, fruit d’un cosmos ordenat. Bé, més o menys. A aquestes alçades la meva filosofia està una mica oxidada.

Hi ha uns certs convencionalismes a l’hora de qualificar quelcom com a bell, o estètic, en el sentit més modern del terme. Qui s’atrevirà a negar l’estètica del David de Miquel Àngel? Segons els experts, l’escultura més perfecta mai feta. Alguns s’hi queden embadalits durant força estona fins que els vigilants de la Galleria dell’Accademia els fan circular. D’altres passaran de llarg. D’altres diran que se l’imaginaven més gran. Molts no saben ni que existeix. Què dir del Naixement de Venus de Botticelli? No m’atreveixo a dir un lloc millor per exposar-la que la Galleria degli Uffizi. Com abans, una obra que no passa desapercebuda. O per desgràcia, moltes vegades sí. Val la pena veure-la. Ho recomano. No vull donar una falsa imatge d’erudit que no sóc. Ans al contrari. Ni ho he estat mai ni m’hi considero.

L’estètica tal com la coneixem avui en dia i en contraposició del concepte platònic, és absolutament subjectiva. Com a exemples, els anteriors. Però hi ha molts llocs, objectes, idees, conceptes, que estan absolutament sobrevalorats. Quan hom parla de Venècia, difícilment algú podrà rebatre la seva singularitat. D’altres diran que està ple de mosquits i que put. D’altres ho tindran com un referent romàntic, i que tant hi fan els insectes com la calor. I quanta més en faci millor, de calor. Està sobrevalorat Venècia? No ho sé perquè no hi he estat mai, però sí puc dir que Praga si ho està. No cal més d’un parell de dies adonar-te que és la capital europea de la misèria, de la brutícia i del comerç del sexe. És una ciutat curiosa? Home, sí. Però no n’hi ha per tant. Quan ho dic tothom em diu que no hi està d’acord. Em sembla molt bé, però seguiré pensant el mateix: No em va fer ni fred ni calor, i a més hi vaig pasar pànic. Bé sí. Calor també. Una calor horrorosa, la pitjor que he passat mai. Pànic i calor, una mala combinació.


Què més està sobrevalorat? El Temple de La Sagrada Família, per exemple. I això sí que és controvertit! Qui gosa posar-s’hi en contra? Poca gent. I els que ho diuen són titllats de poc més que d’heretges i fins i tot d’antipatriotes. Però val a dir que no tothom pateix perquè el túnel del carrer Mallorca la pugui fer trontollar… Mireu-la atentament: cada façana té un estil diferent (possiblement molt lluny del que Gaudí mai va planejar), i honestament, jo no li veig cap gràcia. Potser les seves formes capricioses i arrodonides, potser la seva assimetria. No ho sé. Crec que hi ha edificis més ben aconseguits. Menys cridaners però més ben reblats. Pedra que s’esquerda, xiscles japonesos, un mite que cau. Cau, perquè no hi ha per on agafar-la. Tren d’Alta Velocitat amb cents anys de retard…

Al·legoria de la buidor

Després d'un llarg parèntesi, dono per inaugurada la temporada 2010 de "postejos" en aquest bloc. És de justícia reconèixer que la mandra és l'excusa perfecta per postposar-ho. Mai es troba el moment, ja sigui per manca de temps o per manca d'inspiració. I no es tracta d'escassedat d'idees. Al contrari. Cada dia rebem multitud d'inputs que bé mereixerien quatre ratlles. Ni que sigui per a que no caiguin a l'oblit. A mode de síntesi, i sí, a mode d'excusa, aquesta és la raó per la qual han transcorregut una pila de mesos sense fer massa cas al bloc.

Malgrat reconèixer que l'informació ens aclapara dia rera dia, és ben conegut el pànic que experimenten els escriptors, columnistes o periodistes quan s'enfronten a un foli blanc i immaculat, sense cap taca de tinta. Aquesta seria l'imatge de la qual sempre parlen quan volen transmetre que dur és començar a crear, a plasmar una opinió, una història, un pensament, ja sigui real, inventat o directament copiat.

Avui en dia, tret de quatre exemples comptats, ja ningún s'enfronta a cap foli en blanc. No perquè no existeixin, sinó perquè gairebé tothom que es dedica a posar lletres les unes al costat de les altres amb la finalitat de dir alguna cosa amb sentit, ho fa enfrontant-se a un editor de textos. Menys romàntic, però més pràctic, i perquè no, més ecològic. Segur que tots tenim al cap l'imatge de l'escriptor amb la paperera curulla d'esborranys d'idees que no han passat el mínim control de qualitat desitjable. Gràcies, senyor Word.

Em sento identificat amb aquest pànic a la buidor, al no saber què dir, a dir coses buides, sense sentit i que no aportin res. No tinc cap intenció d'aportar res nou, només quatre idees o pensaments, però almenys que siguin consistents i amb un cert fons. Però, i aquí rau el problema, de què parlar? Del temps, de política, d'esports, de feina (ui no!), dels veïns, dels amics...? De trivialitats? De converses d'ascensor? No ho sé. Ara per ara, em sento incapaç de trobar cap tema per omplir aquest espai. Però calla... Ja porto unes quantes línies, no? Sobre quin tema? Cap en concret. Però com aquell qui no vol la cosa, ja hi ha una altra entrada al bloc. Perdó per la traducció matussera, peró... "suma i segueix".