martes, 30 de junio de 2009

Frase lapidària


Conclusió d'un físic: Ja que la velocitat de la llum és major que la del so, hi ha persones que semblen brillants abans de que sentim les tonteries que diuen.

Hi ha una altra variant d'aquesta idea, i que subscric plenament: És millor tenir la boca tancada i semblar idiota, que obrir-la i confirmar-ho.

La saviesa popular ja disposa d'una frase feta per a plasmar aquesta idea: Per la boca mor el peix. Quanta raó. 

domingo, 28 de junio de 2009

La gastronomia dels que tot ho saben


Sentia per la ràdio parlar d'un cèlebre personatge que ja no es troba entre nosaltres, i que sempre serà recordat per la seva afició a la bona taula. No se'l recorda massa per la seva literatura, que és el que realment perdura en el temps. No. Se'l recorda per la seva afició a omplir el pap, i de quina manera, però això és un altre tema, i ja en parlarem un altre dia.

Resulta que aquest bon home (això de bo suposo que ho devia ser, però se sol posar encara que no ho hagués estat) era el que es coneix com un "gurmet". I habitualment s'anomena gurmets a aquelles persones que els agrada alimentar-se bé, amb les menges més sel·lectes, i si pot ser en un restaurant car, millor que millor. La pregunta que fa anys que em rosega és la següent: a cas hi ha algú que li agrada menjar malament? O realment podem dividir la gent entre els que els agrada ingerir aliments de qualitat i els que els agrada menjar merda? Heu sentit mai dir d'algú "no, és que jo em foto els fems de les vaques del poble", o bé "jo m'alimento de les deixalles del meu veí; això sí, les orgàniques eh? el plàstic i el paper em costen de passar"... Home!

Aquí pretenen aixecar la camisa quan parlen del gurmet X, o del sibarita Z? Que no som gurmets la resta? Que no ens agrada gastar-nos els calers de tant en tant en un bon restaurant? No.

Sembla que els que no som anomenats gurmets, mengem directament de terra i amb les mans, i mai, però mai, ens agrada fotre'ns una mariscada i una copa de xampany. Perquè s'ha de veure xampany. El cava és pels que no tenen paladar. I jo en tinc.

jueves, 25 de junio de 2009

Hi ha qui es pensa que en sap molt, i no en té ni idea


A voltes et trobes amb persones que no saben fer el que es diu vulgarment, "la o amb un canuto", però que van fent per la vida amb la magnanimitat d'aquell que tot ho sap (o es pensa que ho sap).

De fet, a tots ens agradaria saber moltes coses. O potser no. Hi ha qui diu que ja li està bé saber el que sap, i que saber més coses només et porta maldecaps. Qui sap. Potser aquestes persones tenen raó, i són d'aquell tipus d'individus que potser també creuen tenir la veritat absoluta.

De tant en tant ens creuem amb gent que amb aquest excés de coneixement extraordinari pot posar en perill la vida dels que els envolten.

Actualment és força senzill trobar-se amb "quitxalla" que fa poc que tenen la llicència de conduir, i creuen ser un pilot de Gran Premi. Com és ben sabut, calen molts anys perquè la gent anomenada "del carrer", pugui tenir una certa perícia automobilística. Quan es sumen tots aquests factors d'ignorància, en el sentit més ampli del mot, ens podem trobar amb una bomba de rellotgeria que ens esclati directament als morros. I sinó, que li preguntin al macarra que per poc no fa una crêpe dels meus amics i jo mateix, mentre feia una exhibició de pilotatge en una dels milers de rotondes que darrerament innunden les carreteres catalanes. Si li volem trobar una rerafons divertit, penseu en la cara que devia quedar-se-li al xicot quan el senyal de trànsit de la rotonda li va passar a pocs centímetres del paraxocs davanter del seu vehicle.

Ja se sap. La teórica tothom la sap, però la pràctica... a vegades falten mans i unes quantes sinapsis entre neurones; ni que sigui per no fer mal als demés. De Sr. Lobo només n'hi ha un, i es troba força lluny d'aquí.

Inici d'emissions. Provant, provant...


El que ha començat com una broma entre amics, s'ha materialitzat en aquest bloc. Bé, materialitzat per dir-ho d'una forma... Perquè ja se sap que a la xarxa mai res és real. O hi ha qui ho posa en dubte? Qui no ha dubtat de si mai li prendrien el pèl per internet? Qui no coneix aquell que sempre diu: "Jo donar les meves dades per internet? Si home!"
I potser tenen raó, i els que deixem anar els nostres números de targeta de crèdit, les nostres dades personals, fotografies (heu sentit mai allò de la web 2.0?), pensaments, correus, esperances...
Hi ha vegades que aquestes es converteixen en realitat i obtenim el que esperàvem: la nostra compra a eBay, un correu electrònic que esperem, fins i tot una convocatòria per quedar en un sopar. En fi, podríem posar infinitat d'exemples.
Però anem al que anàvem... Ah sí! El naixement del bloc. Doncs això que us deia. Ha començat com una conyeta, i un recordatori que ens fa riure quan tenim ja la mandíbul·la predisposada a fer-ho. "Recordes el que va dir aquell? Sí home! Que la teórica..." I ja la tens aquí, i tota la concurrència trencant-se el pit, i quedant com a rerefons les frases lapidàries d'aquells que es fan dir "estudiosos", i que sempre tenen la sort de tenir la veritat absoluta.
Quina sort poder tenir aquest do. Tot allò que dius va a missa! Estàs desaprofitat home! Què hi fas aquí, podent estar donant classes a l'Universitat?

En fi, ja anireu sabent més de tot això si us agrada aquest bloc. I us convido a que hi participeu de bon grat.